Deia un conegut sociòleg que el segle XX era el segle de la velocitat.

Fins el segle XIX, la màxima velocitat en que es podien moure les persones – i, per tant, les coses – era la que es podia aconseguir al galop d’un cavall.

Iniciada la revolució industrial, la capacitat de velocitat s’ha incrementat constantment. Del cavall al tren, els cotxes, els avions, els coets. Del telèfon a internet. Cada cop podem fer les coses més ràpidament i ens obliguem a fer-ho així.

Deia també el sociòleg, que vàrem començar el segle passat escrivint cada cop menys: el telèfon era més ràpid que redactar una carta, però que acabaríem tornant a l’escriptura. És cert; els missatges SMS, els correus electrònics, els whattapp… Avui fins i tot parlem el que escrivim – els missatges de veu – i ho fem en motiu de la velocitat.

Un altre concepte desenvolupat per alguns historiadors moderns, és la existència de segles curts i segles llargs. El XIX, es considera llarg perquè creuen que va durar fins 1914, al començament de la I Guerra Mundial, i que el segle XX és curt, perquè acaba amb la caiguda de l’imperi soviètic el 1991: nomès 77 anys.

Avui però, ens hem aturat de cop!

Potser ja hem acabat el curtíssim segle XXI.

Cambrils, 26 de març 2020