Que és el Virtual Print Fee o VPF

with No hi ha comentaris

El VPF apareix amb l’inici de la digitalització del cinema. Quan els productors i distribuïdors deixen de treballar amb les còpies físiques de cel·luloide i les substitueixen per les còpies digitals (molt més econòmiques) el sector de l’exhibició aixeca el cap i comenta: “per poder exhibir les pel·lícules a través d’un disc dur, les sales hem de canviar els equips de projecció i, per tant, hem de realitzar unes grans inversions. Necessitem ajuda per atacar la reconversió digital”.
Fins aquí sembla lògic però el problema rau en que l’acord es pren entre els grans grups de distribució i exhibició mundials als Estats Units. EUA és un gegant cinematogràfic i exigeix que, dins l’acord, només es contempli una ajuda a les sales que siguin rendibles per a les distribuïdores. I quines són aquestes? Les multi-sales, que son les que estan majoritàriament a grans nuclis urbans o les sales que formen part de les cadenes d’exhibició importants.
Quin és l’acord que tanquen? La distribuïdora pagarà un preu per cada còpia digital que s’exhibeixi en els cinemes que formin part d’aquest gran acord. D’aquí la denominació de Virtual Print (copia digital) Fee (tarifa o preu) i el seu acrònim VPF.
El primer efecte és que cinemes de zones rurals, pobles i ciutats petites – que no entren en aquest gran acord perquè es consideren que les rendibilitats que produeixen als productors i distribuïdors l’exhibició de les seves pel·lícules no son suficients – es veuen obligats a tancar perquè la digitalització se l’ha de pagar el propi cinema (com és el cas de Cambrils quan l’Ajuntament va decidir tancar el Cinema Rambla).
De retruc, però, aquest acord també ha fet molt mal a la distribució independent perquè aquesta treballa, principalment, amb cinema d’origen europeu o poc conegut que no genera grans quantitats de diners malgrat sigui de gran qualitat. Aquests distribuïdores han hagut de renunciar a estrenar les seves pel·lícules als cinemes de més espectadors o bé pagar un VPF que molts cops és més costós que els ingressos que n’obté i sense que les sales fessin cap mena d’esforç per ajudar – a la vegada- als més petits.
D’aquesta manera els grans cinemes – que majoritàriament exhibeixen el cinema comercial de les distribuïdores transnacionals – han pogut escometre el canvi tecnològic en detriment de sales que fan servei públic i de pel·lícules que mereixen tenir una oportunitat de ser vistes.
I, si aquest garbuix el condimentem amb les empreses que han gestionat el canvi tecnològic a canvi de rebre els ingressos per VFP, ens trobem amb la situació actual i la manca de cinemes a moltes parts del territori.
La traca final és que, malgrat ser coneixedora d’aquesta injustícia, l’administració cultural no ha fet res i ha seguit obsessionada amb els seus habituals fantasmes – el doblatge, per exemple – dels que en parlarem aviat i que tampoc sap solucionar.
Cambrils 18 de maig 2020

Leave a Reply